1.- Els fets

Al llarg de la Guerra Civil, Figueres va ser la segona ciutat catalana més bombardejada i aquella que, després de Barcelona, va patir més víctimes mortals. Durant l’any 1938 i especialment en els primers mesos de 1939, al voltant de 400 persones van morir a causa dels devastadors bombardejos.

2.- Les dades

El primer bombardeig sobre Figueres amb víctimes mortals es va produir el 23 de gener de 1938 on som ara. Van morir 16 persones, entre elles diversos nens que estaven jugant al parc del passeig Nou, els següents bombardejos es van produir els dies 26, 27 i 30 de gener i 3 (van morir 83 persones, de les quals 49 desconeguts que estaven de pas i 25 nens), 4, 6 i 7 de febrer. Aquest bombardejos es va mantenir al llarg de 12 mesos, fins a l’entrada dels franquistes a la ciutat.

            Pel que fa al nombre de víctimes és difícil conèixer el nombre exacte ja que en aquelles dates Figueres era l'última població important entre Girona i la frontera i pas obligat per a tots els soldats i civils que fugien a França –es calcula que la travessaven diàriament unes 50.000 persones–. La xifra oficial de morts és de 291, però diverses estimacions l'eleven a prop de 400. Així Figueres va ser la segona població catalana més castigada després de Barcelona (2.428 víctimes) i per davant de Lleida (256) i de Tarragona (230), i fins i tot de Granollers que va patir un dels bombardejos més durs (329 morts).

3.- L’oblit

Un cop acabada la Guerra Civil, durant els anys del franquisme es va voler silenciar aquest atac indiscriminat contra la població civil i, més endavant, en els anys de la Transició, es va voler cobrir aquest fet sota una capa de silenci; malgrat això, la memòria ciutadana no va oblidar aquest fets, que van quedar en un estat latent en el record de tots.

4.- La recuperació

Els darrers anys, gràcies a la implicació de les institucions de la ciutat, la comarca i el país i, molt especialment, a partir de diverses iniciatives dutes a terme per historiadors i artistes, s’han començat a estudiar i a explicar aquests bombardejos i a donar veu a les víctimes.

5.- L’escenari

El Passeig Nou va ser l’escenari d’un dels més terribles fets patits per la ciutat. El 23 de gener de 1938, un diumenge al matí, l’aviació italiana va bombardejar la ciutat i va provocar una massacre en la part baixa del Parc Bosc on, aquell dia, les famílies havien sortit a passejar i jugar.

6.- El projecte

El nostre projecte vol convertir el Passeig Nou en un Memorial que recordi totes les víctimes dels bombardejos de Figueres, un espai de memòria que ens enfronti al nostre passat i ens ajudi a encarar els reptes del futur.

És una intervenció permanent en l’espai urbà que vol servir per honorar el record de les víctimes dels bombardejos, denunciar la barbàrie de la Guerra i educar la ciutadania en la Cultura de la Pau.

7.- El Grup d’enriquiment

L’institut Ramon Muntaner de Figueres, en el marc de l’atenció als alumnes amb notables aptituds, ha creat diversos Grups d’enriquiment que han permès l’alumnat desenvolupar el seu potencial, tot treballant per projectes; en aquest cas, El Passeig de la Memòria ha estat un projecte forjat pels alumnes Blai Higueras, Martí Oliveras, Pau Cabrafiga, Martí Gimbernat, Maria Rodeja, Laia Genover,Aniol Pibernat, Andreu Clotas, Joana Oliveras, Júlia Fita i Xavi Carbó. Posteriorment s’hi van incorporar Safae Boutaba, Xènia Alejandro, Roumaissae Amzil, Attaf Achraf, Pol Escolà, Mariam Zbakh, Laura Roig, Emma Benet i Jan Giró. Els professors responsables del projecte han estat Àngela Castaño, Fernando Cordón i Joan Manuel Soldevilla.

8.- Textos literaris

8.1.- Carme Guasch, “Bombardeig”, Autobiopoètica, 1998

Un vell, tot sol, llegeix en el seu banc.

Reptant un nen rebel, la mainadera

Talla el matí d’hivern cridant: “Espera!”

Mentre sacseja, grassa, l’ample flanc

Entre la gent. De cop, fendeix el fang

un tro funest, i un xiscle reverbera

entre llampecs i mort i polseguera:

El Passeig Nou és tot un esvoranc.

Damunt del groc, ditades d’aspre sang

han dibuixat al sòl una bandera.

Darrera el crit, el pànic s’arrecera.

Lívid, el sol és com un ull tot blanc.

Com una fruita d’horrible primavera

Un cap d’infant floreix damunt d’un branc.

8.2.- Maria Àngels Vayreda. Encara no sé com sóc, 1970

“Havíem arribat al Parc. Al llarg del passeig, on els arbres havien perdut totes les fulles, hi havia un formigueig de criatures que jugaven. Els vells prenien el sol asseguts en algun banc. Pares i mares es passejaven com nosaltres, sense perdre de vista la mainada respectiva [...]

De sobte vam sentir una remor llunyana d’avions. Vam alçar el cap intentant localitzar-los [...]

Mentrestant el brunzit dels trimotors començà a fer-se fort d’una manera esgarrifosa i al mateix temps una terrible explosió, seguida d’altres, estremia el brancatge nu dels arbres.

[...]. Els bancs, on moments abans els vells prenien el sol, estaven ara molts d’ells partits pel mig. Braços i cames i trossos de roba fumejant penjaven de les branques nues. Mares plorant corrien embogides buscant els fills desapareguts. A terra es veien uns clots amples i fondos i, pertot arreu, cares esglaiades que expressaven demència.”

8.3.- Carlos Fuentes, La muerte de Artemio Cruz, 1962

“Escucharon un bombardeo muy duro, a lo lejos. Desde el campamento, se veía un fulgor amarillento, un abanico de polvo en la noche.

-Es Figueras –dijo Miguel-. Están bombardeando Figueras.

Miraron hacia Figueras.”

8.4.- Álvaro de Orriols, Les fogueres del Pertús. Diari de l’evacuació de Catalunya. 1939

Buuummm!... Buuummm!

La primera explosió ha estat terrible, paorosa. El carreró ha tremolat tot sencer, amb tremolor de sisme, i els balcons han llençat a l’espai la simfonia dels seus vidres trencats.

La segona explosió, més espantosa encara que la primera, ha bramat als aires un instant després i, tot seguit, un zumzeig potent de motors ha creuat l’altura (...)

Buuummm!... Buuummm!

La gent, paralitzada d’estupor en el primer moment, ha arrencat a córrer després amb boig frenesí buscant l’il·lusori asil d’un portal. En menys temps que s’explica, els carrerons han quedat deserts. (...)

Buuummm!... Buuummm!

Els nostres ulls, contra la seva voluntat, s’han obert fins a quedar rodons d’estupor. A l’altre costat, al carrer proper, oberta en cent esquerdes, una casa queia desplomada entre un sord cruixit de bigues i reblum.

8.5.- Josefina Font, Una veïna de Figueres, 2019

Asseguda al menjador, junt a un petit braser, llegia tranquil·lament un llibre quan, per primer cop, sonaren les sirenes i, tot seguit, les bombes. Tota la casa trontollava com si anés a enfonsar-se. La mare i jo, fortament abraçades i els meus dos germans petrificats, ens quedarem allà on érem. Esdevingué un gran silenci, però durà poc. Al carrer s’oïen crits d’esglai; les bombes havien caigut per la zona del Passeig Nou, Parc Bosc i carretera de Llers, fent molts morts i ferits, ja que, com que feia aquell bon dia, la gent havia sortit amb la mainada. Entre els morts, dues companyes de l’Institut i una mare i el seu fillet, amiga nostra. En saber-ho vaig sentir una gran punxada al cor, un nus se’m feu a la gorja i vaig rompre a plorar desconsoladament.

9.- Bibliografia

Font, Josefina. 2019. Una veïna de Figueres. Figueres: Brau Edicions.

Fuentes, Carlos. 1982.  La muerte de Artemio Cruz. Barcelona: Bruguera. [Mèxic, 1962]

Guasch, Carme. 2005. Poesia completa. Barcelona: Columna.

Puig, Jordi (dir). 2014. (Silencis) Figueres sota les bombes 1938-1938. Figueres: Museu de l’Empordà. Ajuntament de Figueres.

Pujol i Casademont, Enric. 2019. Figueres, la Gernika catalana. Barcelona: Efadós.

Garcia Argilaga, David. 2015. Ales negres i xampinyons. Viladamat: Gorb Edicions

Orriols, Àlvar d’. 2014. Les fogueres del Pertús. Diari de l’evacuació de Catalunya. Viladamat: Gorb Edicions [París, 1995]

Vayreda, Maria Àngels. 1970. Encara no sé com sóc. Barcelona. Club Editor.