Els fantasmes que ens acompanyen

El problema d’haver complert ja més d’un segle de cinema és que poques coses ens sorprenen. És llei de vida: no només totes les històries estan explicades sinó que no hi ha massa talent per explicar-les d'una altra manera, d'una forma que superi les paraules que un humil crític o un modest espectador tingui a mà per descriure el seu efecte. Com Godard, Antonioni o Tarkovski, Apichatpong Weerasethakul porta les estructures del cinema fins a un límit tan radical que està a punt d’esmicolar qualsevol forma d’accedir al sentit.

“Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas” és més que una pel·lícula, és una experiència. S’ha d'estar obert a impregnar-se amb la proposta del cineasta tailandès perquè no és precisament convencional, però es deixa mirar per qui realment vulgui veure-hi tant dins com darrere de les seves imatges, que discorren sense fer distincions entre passat, present i futur. En realitat, tot plegat es desenvolupa en un instant de temps gairebé congelat, el temps en què el personatge del títol, malalt del ronyó, es cita amb els seus familiars per acomiadar-se’n. Aquesta és l'anècdota que el cineasta tailandès utilitza com a fonament de la seva meditació sobre la reencarnació, poètica elegia sobre móns i temps paral·lels que coincideixen en un sol esdevenir.

La pel·lícula flueix sense obstacles, entre etèria i líquida. Sense solució de continuïtat, un sopar amable pot acceptar nous i espectrals convidats i immediatament se'ns explica la llegenda d'una princesa que va tenir un orgasme amb un peix. La major de les extravagàncies es mostra amb tota naturalitat, integrada plenament en el flux del relat. La reflexió sobre la mitologia d'un poble que busca els seus propis mitjans d'expressió es barreja amb l'elegia per una vida que no està limitada a la realitat que palpem, una vida que pertany a l'invisible però que conviu harmònicament amb nosaltres.

Aquestes sensacions xoquen amb una posada en escena pròpia del que domina a la perfecció el llenguatge de les imatges en moviment, la concepció del pla és per moments preciosista (i preciosa). És justament a partir d'aquesta contradicció que Weerasethakul alça un film absolutament insòlit, que requereix d'una mirada oberta a una experiència nova, alhora senzilla i complexa, mística i terrenal, fantasiosa i aferrada al més terrible de la realitat.

“Uncle boonmee” va ser guardonada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes i el Premi de la crítica del Festival de Sitges 20010.