La nena del bar

La Stella té onze anys i viu a un barri de París a finals de la dècada dels 70. No té massa amics al col•legi, i passa la major part del temps al bar que regenten els seus pares (Roselyne i Serge), envoltada dels seus parroquians.

Dirigida per la multidisciplinar Sylvie Verheyde, i tot just estrenada a fins de l’any passat a l’estat espanyol, “Stella” és un fantàstic drama vital marcadament autobiogràfic, que ens proposa un d’aquells despertars existencials amb vocació universal. I ho fa d’una manera meravellosa, sensible, emotiva i humana, presentant-nos a una sorprenent protagonista (Léora Barbara) que basa els seus aprenentatges inicials en la confrontació de la filosofia de barra, i en la fascinació per un món d’adults en el que es troba tan indefensa com sorprenentment contextualitzada i utilitzada, front de coneixements obligats „Ÿi evidentment necessaris„Ÿ per qualsevol sistema educatiu. Pels primers és una persona, pel segon un expedient. I un no s’entén sense l’altre.

El seu trànsit cap a la primera maduresa s’emmarca en un fabulós marc tècnic, encapçalat per un muntatge senzillament perfecte que aporta fluïdesa i vibració a la història, intel•ligentment impulsat per una direcció artística que es potencia des d’un treball de càmera que eludeix gairebé sempre els plans amplis i profunds, centrant la seva visió en el component humà; realçat per una gran fotografia, i per l’elenc encapçalat per l’anteriorment esmentada Léora Barbara. Atrapa a qui es vol deixar seduir per aquest conte tan dolç i tan amarg com la vida mateixa, al ritme dels passatges d’immortals com Balzac o Duras i d’una banda sonora que palpita amb els clàssics d’ Umberto Tozzi o Eddy Mitchell. “Stella” es un mosaic de petites coses, i el puzle que pot composar allò que som en essència qualsevol de nosaltres. Pura emoció.

“Stella” va ser guardonada amb el Premi al millor guió del Festival de Cinema de Gijón 2008.