Passejar entre la bellesa

Mija, una dona amb els primers signes d'Alzheimer (Yun Jung-hee), s'endinsa en un camp per buscar a la mare de Heejin, l'adolescent el suïcidi de la qual obre aquesta obra mestra emocional, visceral del coreà Lee Chang-dong. Mija la busca perquè li ha de comunicar un acord vergonyós per mitigar el dolor de la pèrdua. Pel camí, troba uns albercocs que han caigut de l'arbre i decideix provar-ne un, gaudir del seu sabor. Mija pren notes per a un poema que intenta escriure, i radiant d'alegria l'hi explica a la mare de Heejin quan per fi la troba. En una conversa plena d'innocència i bondat, la dona li diu el següent: «És una veritable benedicció passejar entre tanta bellesa». L'espectador espera que ella li comuniqui la terrible notícia, però aquesta no arriba. En el seu lloc, Mija s'acomiada i gira cua pel mateix camí. És llavors, després de diversos passos, quan la càmera mira el seu rostre i una barreja d'horror i neguit l’inunden. Ella ho havia oblidat. Nosaltres no.

Aquesta poderosa escena sintetitza l'essència del cinema de Lee Chang-Dong : un cinema basat en les emocions, en gestos diminuts que ho canvien tot, en petits mons que canvien amb gestos. En les seves pel·lícules, el dolor acompanya sense remissió als seus personatges, gairebé sempre éssers indefensos que han de sobreviure al mal que els envolta. Ningú està fora de perill, i els nens, els desvalguts i les criatures més pures són les primeres víctimes. I, tanmateix, Chang-dong els mira amb infinita tendresa i compassió, convençut que aquest món encara pertany a la seva bondat, i sempre lluny de la instrumentalització emocional, de la pornografia dels sentiments. "Poesia" ofereix continuïtat respecte a l’èpica emocional de "Secret sunshine" (2007) i fins i tot la fa més gran encara. El recorregut de Mija durant un mes fins a la culminació del poema és aquest passeig entre la bellesa a què fa referència, un passeig que es significa en la mateixa pel·lícula, en la forma en què mira -i ens fa remirar- cada objecte, cada persona i cada racó del pla amb la fascinació sovint perduda en les rutines del llenguatge cinematogràfic.

“Poesía” va ser guardonada amb el Premi al millor guió al Festival de Cannes 2010.