La decisió de Termeh

Simin vol marxar d’Iran. El seu marit Nader no pensa acompanyar-la, entre altres motius, per seguir fent-se càrrec del seu pare, malalt d’Alzheimer. Asghar Farhadi va arrasar a l’última Berlinale amb “Nader y Simin, una separación”, el seu cinquè llargmetratge, que li va suposar l’Os d’or a la millor pel•lícula i els de plata per la seva parella protagonista, dotzenes de premis als festivals de tot el món, incloent el recent Oscar a la millor pel•lícula estrangera.

La història atrapa des dels seus primers compassos, el guió està signat també pel seu director, i arrenca com un aparent drama familiar per acabar transcendint gèneres i nacionalitats, anant molt més enllà sense allunyar-se d’un ja de per sí complicat reflex de la situació social, religiosa, política i econòmica en territori iranià. Farhadi ens dona una lliçó magistral de narrativa cinematogràfica, aconseguint absorbir l’espectador al llarg i ample de dues hores que emocionen des d’una eficàcia tècnica i artística senzillament enlluernadores. Una faula que en realitat no es tal sobre l’ésser humà i les seves motivacions, sobre el que defensem des de les nostres conviccions i interessos „Ÿl’egoisme es la nota dominant„Ÿ, en un entorn de dones i homes lligats de mans i peus per les dependències creades per un sistema ple d’arestes.

Convidant-nos amb valentia i sense embuts a unir-nos a ell com observadors privilegiats dels esdeveniments, el cineasta aconsegueix dibuixar un gresol de posicions enfrontades sense jutjar a cap dels integrants d’una tragèdia que acaba per adquirir fins i tot moments de thriller judicial, amb l’ajuda d’una fotografia tan natural i espontània com el conjunt i una sàvia i mesurada disposició de la càmera, que presta atenció i mostra tots els detalls amb una intel•ligència inapel•lable.

Un cinema contemplatiu i compromès, commovedor i que sap mantenir el suspens i la tensió, exponent de l’humanisme més ric i profund, que parla de moral sense proposar situacions maniquees ni receptar solucions fàcils, i que desprèn el mateix alè de veritat que l’anterior pel•lícula del seu autor “A propósito de Elly”. Una joia.