* AMB LA PRESÈNCIA DEL SEU REALITZADOR, ISAKI LACUESTA

A la recerca d'un tresor - Per Agustí Villaronga

Isaki Lacuesta és un bruixot que reinventa personatges. En part els esborra per poder colar en aquell petit buit difuminat la seva particular manera de veure el món i així els engrandeix. Per les seves mans han passat un imaginari Cravan, Camarón de la Isla, la rutilant Ava Gardner… i a través de dues pel•lícules ben diferents ara els hi arriba el torn a Miquel Barceló i a François Augiéras.

Miquel Barceló s’erigeix en protagonista absolut del documental “El cuaderno de barro”, però en la ficció, a “Los pasos dobles”, és el pensament del pintor i escriptor francès François Augiéras el que s’apodera del film. [...] La veu d’Auriegas és una veu que rebutja les lleis, costums i opinions de l’anomenada gent normal. Advoca per l'amor físic com a mètode de purificació de l'ànima. I arremet contra la Vella Europa, buscant al Sud un Nome Nou pertanyent a una Nova Civilització orientada a les estrelles.

Sempre he pensat que hauria d'existir una pel•lícula que ajudés a expandir aquesta veu bàrbara, barreja de candor i ferocitat; però aquests temes, els seus temes, són difícils de tractar perquè són tremendament subjectius, eteris i salvatgement espirituals. Com transposar la intensitat del seu món, tan ben construït en paraules, a sensacions que naixessin purament de la imatge? Com resumir la complexitat de la seva vida i extensíssima obra en el curt i precís temps d'un llargmetratge?

Lacuesta esborra i afegeix. Ens entrega un Augiéras que ja no és un francès que amb 20 anys recorre el Sàhara algerià, sinó un noi negre que viu a Mali i que deserta de la milícia. Les seves aventures des de llavors s’alimenten dels textos d'Augiéras, però en mans del realitzador gironí adquireixen una pulsió més quotidiana, menys mística; però amb una alegria natural, infantil i salvatge que es mostra especialment en les seves escenes surrealistes de llit; tant amb la prostituta, com molt especialment en l’exòtic món dels albins africans.

L’esperit d’Augiéras planeja així al llarg de tot el metratge, no només amb el seu protagonista, sinó amb la història addicional de tres empleats de Barceló qui, com uns nous Reis Mags, busquen el búnquer perdut on Augiéras ocultà i enterrà la seva pintura. Cercar, amagar i no trobar. Passes que en la sorra s’oculten de qui els persegueix trepitjant novament cap enrere sobre les mateixes traces.

La pel•lícula és bella, suggeridora i sobre tot: existeix. És fantàstic haver-la imaginat i gairebé miraculós haver-la produït.