(un)Happinness

Director insubornable i independent com pocs, Todd Solondz ha decidit prescindir de projectes més comercials per poder subsistir en condicions adverses. Ni la seva presència a Venècia, ni el premi al millor guió pel seu nou film, li han valgut per poca cosa més que certa predisposició dels mitjans a 'més del mateix'. Com si fos un mer exhibicionista que generés polèmica gratuïta pel gaudi del discret desencant burgès-cinèfil.

"La vida en temps de guerra" no és una continuació de "Happiness" (1998) en un sentit cinematogràfic perquè no comparteixen una mínima expressió generacional i sociològica. És en si un viatge i un conte com el de la protagonista de "Palíndromos", on el paper era interpretat per diferents actrius en un joc buñuelià.

Sense ser el millor film del seu autor, i tot i que no arribi a la genialitat de “Happiness” (Premi de la Crítica a Cannes en el seu dia), guanya per acumulació d'elements i per ser el film independent més polític, humà i compromès del cinema americà que ha tancat la dècada passada.

Solondz ens dóna pistes del seu camí des d'aquesta 'infantil' posada en escena de l'habitació de Timmy, on la guerra inunda la seva petita porció de l'univers, i segueix els patrons de la seva visió de la disfuncional família americana. Helen continua depressiva tot i el seu èxit a Hollywood, Joy segueix sembrant el fantasma del suïcidi a les seves pervertides parelles i Bill surt de la presó i vol conèixer si els seus fills seguiran el desequilibrat camí familiar. Les seqüències de sexe pretenen horroritzar més que atraure per excitació, semblen ridiculitzar aquest acte com a component atractiu i seductor del cinema americà contemporani. La delicadesa aquí la trobem a les tulipes estancades en plans onírics i nebulosos, en trobades inexistents i recurrents que mai arriben a produir-se. Perquè el clímax dramàtic ha donat pas a un discurs d'una societat en guerra condemnada a ser perseguida i viure al costat dels seus fantasmes.

Però més que una seqüela de "Happiness" sembla un discurs crític sobre el perdó i l'oblit, mostrant un passatge desolador que descriu a la societat americana actual. Sense possibilitat d'oblidar no hi ha lloc pel perdó i encara menys en temps de guerra.