La massacre de Nanking

1937, en ple fragor de la segona guerra entre la Xina i el Japó. Les tropes nipones es troben a les portes de Nanking, capital del gegant asiàtic en aquells moments. Ciudad de vida y muerte narra el que va succeir un cop es va rendir la ciutat, i com allò més abjecte i baix de l'ésser humà va emergir d'entre uns soldats exhausts, depravats i fora de control després d'un enfrontament considerat per molts punt de sortida de la conflagració mundial que arrencaria l'1 de setembre de 1939. El cineasta xinès Lu Chuan narra de manera esgarrifosa un retrat terrible però no per això menys sobri, signat com a record de les tres-centes mil víctimes que van morir en aquest espantós episodi històric.

Amb dues parts clarament definides, la confrontació armada és filmada des de les trinxeres, edificis semi-derruïts i llars atrotinades, amb un ús de la càmera en mà tan enèrgic com efectiu en la seva pretensió de submergir-nos en el camp de batalla. A l'alçada, en el seu grafisme i violenta espontaneïtat, dels acostaments bèl·lics de Spielberg o Polanski, Chuan no eludeix la seva implicació amb el que explica i tracta d'objectivitzar la seva visió a través de quatre personatges situats en diferents prismes del conflicte, buscant aprofundir en els límits de la nostra naturalesa, més que en el pamflet polític destinat a revoltar a les parts enfrontades.

Amb un to absolutament desesperançador en el seu desenvolupament, assistim a pillatges, abusos i tota mena de desordres derivats de la bogeria de la guerra, un parèntesi ─ definitiu, en molts casos ─ en la moralitat dels joves soldats japonesos que descarreguen la seva fúria incontinguda sobre els qui consideren els seus enemics, tristos civils majorment. Ciudad de vida y muerte pica una i altra vegada retines i raons en el què, en la seva mateixa essència, no és un llegat ni pot quedar com una advertència. Perquè no cal fer un cop d'ull al nostre voltant per veure que la història es repeteix.

Ciudad de vida y muerte va ser guardonada amb la Concha de Oro del Festival de Donostia 2009 a la millor pel·lícula i millor fotografia.