Acarnissament

Roman Polanski torna a la càrrega amb “Un dios salvaje” (Carnage), adaptació cinematogràfica de l'obra teatral de Yasmina Reza. Aquesta radiografia de l’ésser humà arriba després de la fantàstica acollida de l’anterior treball del cineasta: "El escritor”; el més curiós del projecte és que Polanski va preparar el guió mentre complia arrest domiciliari a Suïssa, sota vigilància constant de la policia. Unes condicions creatives claustrofòbiques per un treball sobre la claustrofòbica condició humana.

El fill d'Alan i Nancy (Kate Winslet i Christoph Waltz) ha colpejat amb un pal al fill de Michael i Penelope (John C. Reilly i Jodie Foster) i els pares volen resoldre el conflicte com adults. L’afable reunió social per aclarir una disputa infantil es converteix en un camp de batalla en el que les convencions més aparents s’ensorren ràpidament per donar sortida a l'autèntic ésser que tots, en major o menor mesura, portem dins. Cínics, espontàniament brutals, abandonats a les aliances més imprevisibles, els quatre protagonistes de la narració bolquen tota la seva mala intenció al marge d’extravagàncies, malgrat que no s’arribi al nihilisme existencial que podria semblar en un principi.

"Un dios salvaje" domina el seu espai „Ÿla pràctica totalitat de la història té lloc en un saló„Ÿ i el seu temps „Ÿ vuitanta minuts en temps real„Ÿ amb una simple composició de les imatges que equilibra la participació del quartet protagonista recolzada en una gran fotografia, direcció artística i muntatge. Les dues parelles excel·leixen en els seus respectius papers, en certa manera imprevisibles i lliurats a interpretacions que tant en  les seves grandiloqüències com en les seves més mínimes gestualitats suposen un festival per l'espectador; això sí, destaca la maligna facilitat de Christoph Waltz (memorable a “Malditos bastardos” de Tarantino) per desmuntar tot sistema de valors aliè, la comoditat de Jodie Foster per encarnar la més impostada moral occidental o la sorprenent progressió de J.C. Reilly cap a un iracund costat fosc. Però, sobretot, resulta inquietant l’inevitable paral·lelisme que s’estableix amb “El ángel exterminador” (1962) de Buñuel, cada cop que els seus enfurismats personatges no aconsegueixen abandonar la casa per tornar al reglat i civilitzat món exterior.