La presó de l’edèn

"Canino" ens presenta a una família que viu en un espaiós i confortable xalet amb extraordinària pau i harmonia. El pare i la mare tenen cura dels seus tres fills : dues noies i un noi. El director i guionista grec Yorgos Lanthimos ens convida a conèixer el seu dia a dia, en una de les propostes més torbadores dels últims temps, contundent en la seva parquedat i decisiva en la seva gens subtil lectura, infestada de missatges travessats per un fulgor d'estoïcisme i immoralitat realment sorprenent i desconcertant.

Amenaçats per un exterior imprecís, al qual només es pot accedir mitjançant una transformació específica del cos, la sobreprotecció paternal pren forma colossal ja des dels primers compassos de la narració, un control incondicional que porta a dislèxies forçades, modificacions de la percepció de volums i espais i un estricte codi d'actuació, que malgrat tot mostra un pols extrem a l'hora de satisfer les necessitats dels fills, especialment del noi, amb un equilibrat esquema de dietes, exercici físic i satisfacció sexual no endogàmica.

A cavall entre el dogma, el mite de la cova de Plató, el Pasolini més feridor i la desconcertant naturalitat del millor Haneke, Lanthimos manté el to amb extraordinària coherència i explicitació, fixant l'atenció d'un espectador que salta del còmic desconcert inicial a un constant estat d'incomoditat expectant, incapaç de discernir el rumb que prendrà la història. Amb tot, no deixa de sorprendre la capacitat del cineasta per provocar sentiments contraposats a l'hora d'arrencar riallades inevitables, tot i la consciència ineludible de l'observador que el que succeeix en pantalla no ha de ser percebut humorísticament. Al•lucinada, al•lucinògena, al•lucinant, l'extraordinària meticulositat amb què el repartiment afronta la seva participació en aquest experiment sense concessions aconsegueix un nivell d'empatia irrebutjable i sorprenent, la sensació de proximitat es multiplica en els rampells irrefrenables dels hereus d'aquest micromón opressiu i extravagant, impulsos més llibertaris que alliberadors, esperonats per l'essència indestructible de l'esperit humà. No obstant això, l'atzar, la inconsciència, la impossibilitat d'escapar al control anul•len tota esperança.

“Canino” va ser guardonada amb el premi “Un certain regard” del Festival de Cannes 2009.